821.131-1-4. CARDELL I SANTANDREU, Miquel. (Vuit poemes) (CAT)

Mare Balena (De "Instamàtic". 1990)

De sobte els cotxes
col·lisionen, s’aturen, es rovellen
de peça en peça,
ploren pintura.
Talment jirafes
capturades pels gossos
tomben el coll semàfors i fanals.
Com col·librís lentíssims
ferits de mort,
com papallones
encara intactes,
caient des de les torres
sobre un vent de reflexos,
planen fragments de vidre.
Mirava els ulls de la Mare Balena
I m’he vist sol, penjat de l’alta torre
enmig d’espurnejants signes de llum
-quin silenci de runa
du el vent ple de motors
des de les avingudes.

Nocturn geopolític.

Com un forat dol el crit de l’estiu
quan es fa fosc i entra oratge a les cases.
Miram espots i feim el sord als grins
com qui tem el silenci.

Àgils gegants fan rebotar pilotes
i embadalits els veim a les pantalles.

Portaavions a l’horitzó de l’alba
ho diuen tot. S’encastellen i callen.
Entre velers els contemplam esmussos
des de les taules blanques.

Desplegable tropical.

(u)Sobre els fassers patrullen helicòpters
obacs jardins amb focus escorcollen
perseguint els amants que s’arreceren
a antigues pedres íntimes.

(dos)
Pretorians pels ponts brandes espases
i, entrunyellant esteles de llum roja,
quan ve la nit conduim en silenci
talment qui arriba a Itaca.

(tres)
Igual que infants a places esborrades
sota garlandes de paper i de música
guanyam a les ruletes de la fira
dragons de plàstic, ínfimes
joies, records, llavors de flors secretes,
calius colgats, músties utopies
o glops de llum amarga, quasi tóxica.

Alè

L’oratge, frec, va omplir-nos les copes.
sentíem rock & roll sota les parres
i, als tarongers, la lluna navegava
a mitja vela.

Ens morirem podrits... (De "Tebeo". 1992)

Ens morirem podrits de fumar tabac ros
i ignorarem encara el què de tantes coses.
Hem somiat descalços, caminant sobre lloses
d'un temple buit, immens, trepitjant les colors
que un raig de llum davalla d'un finestral. Actors,
ha estat el guionista que ens ha travat amb noses
o és el cambrer que amb hams adultera les roses?
De moment, la terrassa i un Martini. -Dos!
Davant el blau bec suc. Prenc un peó i el moc.
Una xarxa d'antenes ignora la jugada.
Et toc i ho dic, el teu bikini és part del joc.
Se'n du la mar l'esvelta palmera malplantada
sobre l'areny acrílic. Un dol antic m'escriu
torrades pells, gateres de neó, nits d'estiu...


Esborrany de la crònica (Paraula de poeta. Poemes Essencials, núm. 1. Palma, 2000)

Són fruit de l'estació,
aquesta balquena nàutica
que urbanitza la badia
i, en venir la nit, unànime
es gira de cara al vent
com un ramat, i el somia,
i el batec del compressor
que a les dunes crea imatges
d'helicòpters que no arriben,
separant-nos del silenci
que encara els grills anuncien,
i forneix de saba elèctrica
la guingueta de la platja,
fent més fàcils les nocturnes
expansions, les glaçades
cerveses de l'horabaixa,
quan el món s'estratifica
i a les blanques barques duren
les últimes aures clares.
Una cosa porta a l'altra

Sota la volta de ferro. (De "Sota la volta de ferro". 2000)

Sota la volta de ferro,
sobre l’escorça de calç,
al salobrar de l’espera,
entre xaragalls de sang,
engirgolam rais precaris
amb secs canyissos d’asfòdels
contra el perdre, l’esbucar-se
- desposseïts, freturosos,
tan ignorants com maldestres,
sense enlloc més on anar.

De la suite INSULA AVALONIS 12. (De "Les terrasses d’Avalon". 2008)

Com qui ha pujat als ascensors del somni,
i ha viatjat pels astres i les mines,
despès tot d’una l’or de les victòries,
avar dels dons del vol, de la durada
d’un ara del silenci de les coses
badant-se entre el batec i la mudança,
a les terrasses de l’embriaguesa,diu que debades esperam la barca
del missatger, que no hi ha tal paraula
certa, vera, total, definitiva,
que és una illa recòndita i absorta,
sense ahir ni demà, el temps de l’espera,
que un rei absent somia el nostre somni.

Gronxen fanals els arbres dels iots,
frements espases d’aigua en la foscor,
en el caliu de la ciutat simètrica.
Insomne, trist, cansat, desposseït,
ric en l’esqueix de just poder comptar
els dons perduts, debades esperant,
de cop se’n tem de que ha girat el vent.